Que ens movem per tòpics és sobrerament conegut. Amb el fet que les marques ens agraden i ens ajuden a fixar el discurs ens podem posar d'acord. I si diem que la marca 'Smart City' durant força temps ha marcat l'agenda i ha condicionat les línies d'innovació, poca gent ens durà la contrària. Però les modes també evolucionen. S'esvaeixen i deixen un aire més net que ens dóna una imatge més nítida del paisatge, normalment en forma de la propera marca que acompanyarà les nostres passes.
L'objectiu no és 'només' ser 'smart' perquè tenim més sensors i més tecnologia, sinó que l'objectiu és ser innovadors, ser una ciutat innovadora amb gent i empreses innovadores, per poder adaptar-nos als nous temps i als constants canvis, ser més resilients. Cal, doncs, fer un petit esforç i albirar la nova moda que se'ns acosta, per no dir que ja ens està envoltant.
La tecnificació de la ciutat i la sensorització de l'espai urbà que ens ha portat la ciutat 'smart' ens ha deixat a canvi una multitud ingent de dades! Sí, cada sensor desplegat als carrers ens dóna dades. Però obrim més la ment; cada tràmit que fem genera noves dades, cada vegada que fem cua per fer un tràmit generem dades, cada factura que emetem o rebem, genera noves dades, cada cop que encenem un llum, obrim l'aixeta o apaguem la calefacció generem noves dades. Per tant, a la ciutat estem generant un gran volum de dades, de gran varietat i que canvien a gran velocitat. Aquestes són les tres V del Big Data. Per tant, el repte d'avui en dia és saber quines dades tenim, quina informació en podem treure i finalment prendre millors decisions que millorin la nostra qualitat de vida com a ciutadans i ciutadanes.
Desplegar tecnologia està molt bé i és necessari, però ara cal demostrar que les dades són útils i que ens donen informació valuosa per prendre decisions que ens permeten millorar la nostra qualitat de vida. Si no és així, la tecnologia no ens ajuda. Des de l'Ajuntament ja hi hem començat a treballar, i ben aviat en presentarem les dades.
JOANA BARBANY és tinenta d'alcalde de Promoció Econòmica, Innovació i Govern Obert
Aquest article s'ha publicat originalment a cugat.cat el 22/05/2017.
dilluns, 22 de maig del 2017
dilluns, 9 de gener del 2017
Sant Cugat, Ciutat Maker
Entrevista a Joana Barbany i Freixa
TINÈNCIA D’ALCALDIA DE PROMOCIÓ ECONÒMICA, INNOVACIÓ I GOVERN OBERT
Aquesta entrevista es va publicar al newsletter Ajuntament Impulsa el 09/01/2017.
Si volem tenir un país avançat a nivell
d’innovació, l’administració local pot prendre un paper molt important com
agent dinamitzador de la quàdruple hèlix. L’Ajuntament de Sant Cugat ha entomat
aquest repte i ja fa un any que està desenvolupant el primer Living Lab o
Laboratori Tecnològic dins d’una biblioteca. Aquesta és una estratègia que
permet visualitzar com pot ser la Col·laboració Público Privada a nivell de
col·laboració entre administracions, ciutadans, empreses i centres de recerca.
- Com va sorgir
la idea de fer un Living Lab dins d’una biblioteca?
Ara
ja fa cinc anys es va decidir dotar d’equipaments municipals el nou barri de
Volpalleres, que a mesura que s’anava habitant, evidenciava cada cop més
aquesta necessitat. La nostra sorpresa com a equip de govern va ser trobar-nos
amb un veïnat molt proactiu, motivat i mobilitzat que abans de que poguéssim
poder proposar el destí d’aquests equipaments, vam rebre un parell de propostes
molt valentes i innovadores: la primera, que l’equipament a desplegar fos una
biblioteca que acostés la cultura als ciutadans del barri; la segona, que aquesta
biblioteca estigués dotada d’un living lab que dinamitzés la vinculació
ciutadana al voltant de la biblioteca i promogués projectes d’innovació oberta
al voltant de la cultura.
Si els polítics sempre demanem als
ciutadans que s’involucrin a la vida pública de la ciutat, davant d’aquestes
dues propostes tan ben raonades i defensades no podíem fer cap altra cosa que
adherir-nos al projecte i promoure’l com a propi.
- Qui integra aquest projecte?
El Library Living Lab és un
consorci format pel Centre de Visió per Computador, centre de recerca que
aporta la coordinació de les activitats i la metodologia d’innovació oberta; la
Universitat Autònoma de Barcelona, que va aportar els equipaments necessaris
per arrencar el laboratori; i l’Ajuntament de Sant Cugat com a responsable de
la Biblioteca Miquel Batllori que és l’equipament que alberga el Library Living
Lab, laboratori que està adscrit a la xarxa europea de Living labs ENoLL, per
les seves sigles en anglès.
Al consorci també s'hi integren
l’Associació de Veïns de Volpallers, com a promotors de la idea original, i la
Diputació de Barcelona, com a responsable de la Xarxa de Biblioteques.
- Com es promou la innovació dins aquest
Living Lab?
Tot i que el laboratori ocupa 100
m2 de l’espai de la biblioteca, les activitats que s’hi desenvolupen fan que tota
la biblioteca esdevingui un laboratori ciutadà sobre usos de la cultura. L’activitat
es canalitza en forma d’activitats o tallers que es desenvolupen al voltant d’un
àmbit temàtic.
Però no ens deixem enganyar per
l’aparença de les Activitats, son només la punta de l’iceberg. La part mes
important no es veu, i es tracta d’observar com els ciutadans i usuaris s’acosten
a la tecnologia, l’utilitzen i la fan seva de manera que els científics poden
identificar noves línies de recerca que permetin nous desenvolupaments i a la
fi, innovació!
- Quins són els espais d’experimentació que
s’estan treballant?
Les activitas que es desenvolupen
al laboratori, sempre al voltant del mon de la cultura, es poden agrupar en els
següents temàtiques: revaloritzant les col·leccions digitals, o com ferr més
accessibles i dinàmics els fons documentals; creació col·laborativa en 3D;
biblioteques i museus repensats; aplicacions educatives, les Apps a les
escoles; enllaçant el mon físic i el mon digital, o com arxivar de forma més
divertida; nous paradigmes d’story telling, o com explicar de forma diferent
els contes.
- Veient aquestes explicacions, un es
planteja si han d’evolucionar les biblioteques...
Les noves tecnologies estan
trasbalsant el mon de la cultura, no és un debat exclusiu de les biblioteques,
però cal interpretar-lo en clau d’oportunitat, no d’amenaça. Des de la
digitalització de la música, de les pel·lícules, dels mateixos llibres no es
estrany trobar totes aquestes fonts a la biblioteca... potser millor dir-les
mediateca, no? No crec que triguem gaire a trobar-hi videojocs!
D’altra banda, la facilitat
d’adquirir i accedir a continguts culturals a Internet podria posar en dubte el
rol de les biblioteques o mediateques com a museus de llibres. Però si els
Starbuck’s han sabut evolucionar de la ‘venda de cafè’ a ‘viur l’experiència
Starbuck’s’ per què les biblioteques no poden seguir la mateixa senda. Del ‘prèstec
de llibres’ podem passar a ‘viure l’experiència cultural’ i això inclou des de
les sales d’estudi o el racó dels contes a estructures més complexes com un
Living Lab.
- Animen a les empreses a fer servir aquests
laboratoris d’experimentació?
Totalment. La innovació oberta
requereix necessàriament de la participació de tots els agents socials, de tota
l’hèlix: des dels ciutadans a les Universitats; des de les Adminsitracions
Públiques a les empreses. Cal que les empreses facin seu també aquest projecte,
aprofitant la participació de la ciutadania per influir en quins reptes cal fer
recerca, rcerca que durà a terme a les Universitats i que cal transferir al mon
empresarial que innovarà amb nous productes d’interès per a la ciutadania i per
a les administracions públiques. La innovació s’ha de fer entre tots.
- Aquesta iniciativa, quin impacte té pel
barri?
En aquest cas crec que és més
important donar rellevància a què aporta el barri al projecte. Estem parlant
d’un barri jove, de gent molt jove, preparada i amb ganes de participar. En
aquest entorn el Living Lab és una excusa, un mitjà que permet als ciutadans canalitzar
tot aquest potencial participatiu i creatiu. Potser si que el Living Lab aporta
aquesta cohesió als veins, però el mèrit rau en el perfil i caracter d’ells
mateixos.
- Darrerament han creat el que anomenen Fab
Lab, quina és la seva finalitat?
El FABLAB, com al Living Lab ,responen
al mateix principi de fomentar la Innovació Oberta, on participen tots els
agents de la quàdruple hèlix de la innovació: Ciutadans, Universitats, Empreses
i Administracions Públiques. Però completa un altre punt de la cadena de valor
de la Innovació que ,en aquest cas, seria el prototipatge, és a dir, fer coses,
convertir en realitat aquella idea dissenyada amb la col·laboració de l’usuari,
desenvolupada amb els coneixements de les Universitats i fabricada amb
l’empenta d’un emprenedor o un ciutadà a un espai dotat de màquines controlades
per ordinadors, el FABLAB.
En aquest espai, doncs, es fan
coses. I es fan de forma participativa, del paradigma Do It Yourself (DIY) al
nou concepte Do It With Others (DIWO). Es facilita l’accés a la tecnologia
creativa tant a petites empreses com a emprenedors que no tenen capacitat a
adquirir-les, com a ciutadans i families que volen conèixer aquest mon de la
‘fabricació digital’ i, per cert, des de ben joves, accedint i coneixent el mon
de la ciència i la tecnologia d’una forma ben simpàtica.
- L’Ajuntament aposta doncs per potenciar les
#STEM o #STEAM com diuen vostès
Per suposat! Sant Cugat és una
ciutat mitjana dins d’un país petit, per tant la competitivitat de les nostres
empreses no passarà mai per la quantitat sinó per la qualitat, i aquesta
qualitat està necessàriament lligada a la nostra creativitat i la nostra
capacitat per innovar, per tant depenem del talent de la nostra gent;i per això
hem de potenciar i facilitar l’accés a totes aquelles disciplines vinculades al
foment del talent, com la ciència, la tecnologia, l’enginyeria o les matemàtiques
(resumit en l’acrònim STEM, de les seves sigles en anglès) sense oblidar les arts
(per això completem l’STEAM, afegint aquesta A) com a màxim exponent de la
creativitat.
dijous, 10 de novembre del 2016
Ètica robòtica al volant
Cap als anys 50's
Isaac Asimov va començar a escriure una sèrie de novel·les
que tenien per protagonistes els robots i la seva relació amb els humans. Estem
parlant de "Jo, robot"i de la Trilogia dels Robots (formada per
"Les bòvedes d'acer", "El sol nu" i de "Els robots de
l'Alba") essencialment.
Ja se sap que les
màquines les carrega el diable; aleshores, per assegurar el benestar dels
humans i, desenganyem-nos, per garantir-ne la seva acceptació, caldria estar
ben segurs que nosaltres controlem en el fons les accions dels robots i que
aquests no maquinarien, mai més ben dit, en contra de nosaltres. Va ser
aleshores que Asimov es va treure de la màniga les famoses Tres Lleis de la
Robòtica que qualsevol robot duu implantades al més pregon del seu cervell
positrònic alimentat per energia atòmica. Què diuen aquestes lleis?
- Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
- Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
- Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.
Amb això podem estar
ben segurs que aquestes maquinotes treballaran sempre per i només per al nostre
benefici. Estem salvats. Sobre aquestes tres premisses hi ha força relats curts
i novel·les que s'hi recreen per al gaudi del lector àvid de reptes lògics (si
no ja ètics) i de paradoxes...
En aquesta línia de
raonament, un dels debats d'un llibre concret rau al voltant de què passa si un
ser humà comença a maquinar i treballar en benefici propi, i en detriment de la
humanitat? Què passa si un robot és capaç d'entendre aquesta amenaça, no a un
ésser humà, si no al conjunt de la humanitat. En aquest cas, Asimov fa que un
robot, privilegiat entre els seus semblants, capaç d'entendre la diferència
entre humà i humanitat i conscient de la tragèdia que se'ns cau al damunt
(literàriament), s'inventi i s'autoimplanti, per damunt de les Tres Lleis de la
Robòtica, la Llei Zero:
0. Un robot no pot fer mal a la Humanitat o, per inacció, permetre que la Humanitat
prengui cap mal.
La qual li permet
by-passar les tres lleis menys precedents... I carregar-se un humà per salvar
la humanitat. Pim pam #spoiler.
Deixem la literatura i
tornem al mon real, a l'actualitat. Estem en vies d'inventar la "conducció
autònoma". O sigui, que un robot condueixi el nostre cotxe, que prengui
decisions sobre la ruta, el trajecte, els cops de volant... Que s'anticipi als
accidents. I si son inevitables que minimitzi danys. I si també son
inevitables, que minimitzi pèrdues de vides... I, es clar, ha sortit el senyor
"què fem amb la llei zero?" i ens planteja el dubte existencial: i si
per minimitzar pèrdues de vida, el robot al volant decideix que és millor
sacrificar la nostra, amos del cotxe, que la de més d'un vianant? O d'un sol
vianant però millor persona que nosaltres? O més jove i amb més oportunitats? O
més gran i amb més experiència... O el més ric, que ja ha sortit avui un twit
catxondo que explica que Mercedes programarà els seus cotxes amb la prioritat
de salvar la vida del conductor davant de qualsevol alternativa...
Arribats a aquest
punt, jo crec que com a mínim hauríem de debatre dues o tres cosetes... La
primera: si Asimov va inventar-se les Tres Lleis per als seus robots, per què
no les podem aplicar al cervellet dels nostres assistents de conducció? Així
garantim que les màquines treballaran en igualtat de criteris i sempre per al
nostre benefici. I ja que parlem de benefici... Com evitem que el benefici
primi a la resta de vides humanes? Com garantir que tots els cotxes vetllen per
els mateixos valors i no prioritzin a uns o altres en funció del preu del
cotxe? Home... Jo crec que tot el sistema de lleis va encaminat a aquest fet.
Podràs fiar-te o no del sistema legal/judicial, però aquí el cotxe autònom no
afegeix ni treu res a un debat que ja existeix amb les petrolieres, la
obsolescència programada o les farmacèutiques de la nostra monja més mediàtica,
per citar només un exemple.
La segona: què fem amb
la llei Zero? Què passa si el cervell del cotxe , en cas d'incident o accident
avalua riscos i escenaris i arriba a la conclusió que el mal menor és la nostra
mort?... Ooopss... Sobe el paper és encomiable, pero a nivell més pragmàtic què
vol dir, o qui pot decidir que una vida val més que una altra? Dos delinqüents
valen mes que un filàntrop? Quants adults val un nen? O a l'inreves? Crec que
hi ha molta llana per cardar encara abans de debatre si una màquina pot decidir
o no qüestions de tant calat... Dubto que nosaltres mateixos puguem decidir...
Imagina't una màquina!
I tercera: crec que
seguim pensant com humans. Estem fent prendre decisions a les màquines pensant
com humans. Què vol dir que una màquina ha d'avaluar els danys davant un
imminent accident? No es més raonable dedicar tots els recursos computacionals
a preveure l'accident i a evitar-lo? Segur que és més fàcil que recalentar el
cervell positrònic amb debats ètics!
Avaluem les
estadístiques (poques) que tenim ara per ara. En tots els accidents entre cotxes 'humans' i cotxes 'autònoms' el
100% eren deguts a "errors humans" (menteixo, un era degut a un error
d'apreciació del robot d'un TESLA que no
va veure un cotxe en un encreuament perquè un llum brillant va provocar errors
als càlculs i calibratges del sistema, per tant és un problema de
perfeccionament de la tecnologia no de debat ètic). No és més fàcil imaginar un
futur on el 100% dels cotxes autònoms circulen sense accidents que en uns
robots que perden el temps minimitzant les victimes del proper pinyo?
No se... Aqui ho
deixo... #digueu-meingenu pero realment crec que estem més davant d'una
oportunitat que d'una amenaça. Me'n refiaria d'un cotxe autònom? Ara crec que
és prematur, però un mon on tots els cotxes condueixin sols em sembla més segur
que el mon actual amb humans al volant. Recordeu El Perich...
@jibonet
dimecres, 17 de febrer del 2016
De l'"Smart City" a la ciutat innovadora
Darrerament ja portem un temps
omplint-nos la boca amb el nou paradigma
de gestió eficient de les ciutats, l'Smart City; però què és realment una Smart
City? Quan podem dir que una ciutat és Smart? No crec que haguem d'entrar ara
en definicions i contra definicions però no veig malament apel·lar per un
moment a la intuïció: és fàcil pensar que una ciutat smart és una ciutat que fa les coses millors per
poder viure-hi millor o, si som ambiciosos, fer les coses senzillament bé.
La ciutat
més antiga, segons ens diuen els historiadors, és Ur. Se sap que aplegava força
gent des de fa més de 6.000 anys, i en
els seu període de més esplendor va arribar a reunir unes 65.000 persones ( una
mica menys que Sant Cugat... =8-) ). És
a dir, fa 60 segles, un munt de gent va decidir viure plegats perquè així
s'organitzaven millor, feien millor les coses, ... vivien millor. Segons hem
dit abans, podríem dir que Ur va ser la primera Smart City? Jo crec que si, s'ho mereix. El concepte
Smart és inherent a City. Per que aleshors ens vantem avui en dia de treballar
per fer les ciutats Smart?
El que si és, a totes llums, totalment cert és
que avui en dia disposem de prou eines, eines tecnològiques, per a fer realitat
el que temps abans era un somni , o inclús era de fet inimaginable. I d'aquesta
manera és que ens hem trobat que hem acabat definint una smart city com aquella
ciutat que usa la tecnologia per a que els seus ciutadans visquin millor, no?
... Tant de bo fos així. Crec honestament que encara estem en una fase en que estem convençuts que només
pel fet de fer servir la tecnologia ja estem dissenyant una ciutat Smart.
La majoria de projectes smart que s'han dut a
terme han consistit en aplicar tecnologia a una solució vertical concreta: la
recollida de la brossa; l'enllumenat dels carrers; el reg de les zones verdes;
el consum d'energia als edificis; ... Hem transformat aquests reptes ciutadans
en més eficients, més barats, més sostenibles fent-los més espavilats. I està
molt ben fet, però encara no em fet la ciutat en smart. Ens cal encara
compartir la informació entre els serveis, cal tenir una visió holística de la
ciutat, breaking silos!
Però, per damunt de tot, el més
important de tot per a que la ciutat sigui smart, és que no oblidem l'objectiu
primer, la motivació inicial de tot aquest embolic: viure millor, millorar la
qualitat de vida a la ciutat, del ciutadà. I ara que ja ho hem dit, com ho fem?
Com viurà millor el ciutadà? Potser que
li preguntem, no?
Aquest, jo crec, és el repte per
convertir la ciutat en smart: innovar, fer noves coses per acomplir els reptes
que la ciutadania ens demana. Ens cal escoltar i empoderar la ciutadania,
identificar les seves necessitats, definir nous reptes i dur-los a termini
entre tots. La ciutat intel·ligent té ciutadans intel·ligents que donen idees i
que es resolen de forma innovadora entre tots.
Què en penseu vosaltres? Què
faríeu per canviar la ciutat? Què faríeu per millorar-la? Si voleu convertir-vos
en smart citizens que treballen per fer una smart city, ajudeu-nos a saber que
voleu per viure millor.
@jibonet
Aquest article el va publicar la Regidora de Comunicació, Govern Obert i Innovació de l'Ajuntament de Sant Cugat, Joana Barbany, al TOT Sant Cugat la setmana del 12/02/2016
dijous, 24 de setembre del 2015
Supercomputacio i Big Data, son el mateix?
Marenostrum, BSC, Barcelona
Deia Andy Warhol que “al futur, tot el mon serà famós durant quinze minuts; tot el mon hauria de tenir dret a quinze minuts de glòria”. El corol·lari d'aquest teorema vindria a dir que cada dos per tres hi ha una nova etiqueta que es posa de moda. I avui en dia l'etiqueta de moda, el trending tòpic, és “Big Data”. També és usual il·lustrar qualsevol menció al tema amb referències a la supercomputació; però, és realment el mateix? I si no ho és, què les vincula i què les diferencia?
Hi ha problemes fàcils i problemes difícils; això ja ho
hem anat aprenent des de primària. Però hi ha problemes que, tot i ser
conceptualment fàcils, són inabastables pel volum de dades que cal manipular per
resoldre'ls. Calcular el moviment parabòlic d'un projectil, d’un cos sòlid i
rígid és fàcil, té una formulació senzilla i coneguda; però calcular el
moviment de totes i cada una de les seves molècules, encara que les regeix la
mateixa fórmula, ja no ho és. O el moviment de tots els àtoms d'una molècula
orgànica súper llarga, com l'ADN; o de tots els estels d'una galàxia; o el flux
a través dels carrers de Barcelona del pol·len de soja que descarregaven fa
unes hores al port i que s'escampa deixant un rastre de gent esternudant...
això ja no és fàcil. Molts càlculs, i massa llargs.
I ara què fem? Doncs a grans càlculs, supercomputadors. Sabíeu que la
predicció metereològica va ser un dels primers reptes de la supercomputació? #spoiler
Les equacions que regeixen el
temps atmosfèric son prou conegudes, però la solució no és fàcil d’obtenir, i
estar calculant durant 6 hores quin temps farà d'aquí a tres hores...
#fail Per poder abordar aquests
problemes, doncs, es van construir els primers ordinadors capaços de fer molts
càlculs amb moltes dades en molt poc temps.
A grans trets i sense necessitat d'aprofundir gaire, hi
ha dues maneres de fer un supercomputador: un de gran i molt ràpid; o molts de
petits treballant col·laborativament en paral·lel. Darrerament aquesta és la
tendència en disseny de supercomputadors, ja que assoleix resultats molt
millors amb esforços aparentment menors. Afegim-hi les capacitats de les xarxes
de telecomunicacions de darrera generació i resulta que avui en dia no cal
confinar un superodinador en cap cambra blanca, sinó que el podem tenir
distribuït en un edifici... o un campus... o inclús un continent. Però això ja
son figues d’una altra panera.
Només per tenir unes quantes dades. El concepte de
supercomputació canvia cada pocs anys; si tenim en compte la llei de Moore,
segons la qual, cada dos anys som capaços de duplicar el volum de transistors
en un xip, és fàcil de suposar que cada dos anys hem de ‘duplicar’ la definició. Diguem que avui en dia un superordinador
té capacitat de fer més d’1PF (1 PetaFlop, 1.000 TeraFlop, 1 milió de
GigaFlop... digues-li com vulguis... una passada de flops o de càlculs per
segon)... i creixent.
Anem pel Big Data. Què volem dir amb Big Data que no ho
inclogui el que ja hem dit? El concepte, tot i que també és conegut des de fa
temps, ha eclosionat darrerament amb la consolidació de la Internet, en
general, i de les smart cities, en particular.
Gartner va definir (2012) Big Data com "un conjunt d'actius d'informació de gran Volum , gran Varietat i que convien a gran Velocitat que requereixen eines innovadores i eficients en temps i cost capaces de processar la informació per millorar-ne la comprensió i la presa de decisions.”
Segons IBM (2014) el 90% de les dades que hi ha avui en
dia al mon s’han generat en els darrers 2 anys... i d’això probablement en té
la ‘culpa’ internet. El repte és, d’una banda, saber quantes i quines
d’aquestes dades ens son útils, les
podem convertir en informació i, de
l’altra, com ens poden ajudar a prendre decisions.
Decisions per a què? Doncs per a gestionar de forma smart una ciutat, per
exemple.
La supercomputació doncs, és una solució, mentre que el
Big Data és un problema, però no per això l'un i l'altre tenen un vincle causal.
La supercomputació no és la solució, o si més no, no és tota la solució al
problema del Big Data, sinó només un dels capítols.
@jibonet
Subscriure's a:
Missatges (Atom)